L’evolució de l’economia espanyola durant la darrera dècada es caracteritza per dos fenòmens que trenquen patrons històrics anteriors. El primer és un diferencial d’inversió negatiu (com a percentatge del PIB) si es compara amb els principals països europeus, del qual s’ha assenyalat que podria afectar negativament el creixement de la productivitat. El segon és un saldo per compte corrent positiu i persistent durant la fase expansiva del cicle. Mentre que el primer fenomen semblaria apuntar a dèficits estructurals de l’economia espanyola, el segon és indicatiu d’una millora de la competitivitat. Tots dos fenòmens estan relacionats, ja que la contrapartida a un saldo exterior positiu és una transferència de recursos a altres economies, que contribueix a reduir el deute acumulat en el passat en comptes de reforçar la formació bruta de capital al mateix país. A l’informe sobre el futur del mercat únic coordinat per Enrico Letta, es fa referència explícita a la bretxa sistemàtica entre estalvi i inversió a escala europea, que es tradueix en un flux anual d’uns “300.000 milers de milions d’euros d’estalvis de les famílies europees […] cap a l’exterior, principalment cap a l’economia americana, a causa de la fragmentació dels nostres mercats financers” (Letta, 2024, p. 11; traducció de l’autor).