Línies de treball estratègiques
1.- La crisi de l’euro i el futur de la UE.
L’actual crisi ha posat de manifest, amb tota la seva cruesa, les limitacions a què s’enfronta la zona euro tal com està dissenyada actualment. Sobretot, ha mostrat els desequilibris que pot provocar una integració monetària, sense la necessària integració pressupostària i institucional, i amb un mercat europeu en què la mobilitat de factors i la integració real d’alguns mercats no és la que prescriuria l’existència d’una àrea monetària òptima. L’opinió, el debat i la reflexió sobre els límits d’una unió monetària incompleta (i, en particular, sobre la necessitat que la integració monetària vagi acompanyada de la necessària integració política i institucional) és avui un tema crucial estratègic per al futur de l’economia europea. A aquesta qüestió cal afegir, gairebé de manera indissociable, la de la política econòmica apropiada davant de la crisi i, en concret, l’equilibri apropiat entre austeritat (i consolidació fiscal), per una banda, i estímul al creixement econòmic, per una altra. I saber fins a quin punt, evidentment, aquestes dues qüestions es troben íntimament entrellaçades.
2. La sortida de la crisi econòmica a Espanya i la transformació del model de competitivitat.
En el cas concret d’Espanya i Catalunya, la sortida de la crisi només és possible com un projecte real d’ajustament i reformes, que permeti no només resoldre els desequilibris bàsics, sinó desenvolupar un canvi profund en el model de competitivitat de la nostra economia. Aquest canvi, en bona mesura, ja s’està produint. Examinar els vectors bàsics d’aquesta transformació i analitzar els corrents de fons que ja s’estan produint en l’economia durant aquests anys resulta fonamental. I també ho és subratllar els fonaments reals, i en nombrosos casos molt més positius del que el clima ambiental dóna a entendre, per abordar aquestes transformacions. Finalment, en aquesta línia estratègica, és indispensable subratllar la importància decisiva dels factors polítics: els sacrificis que requereixen els ajustaments només són factibles amb unes condicions polítiques imprescindibles: lideratge, projecte, credibilitat, pactes i consensos. És per això que la construcció d’un relat de sortida de la crisi que analitzi i expliqui els ajustaments i les reformes que s’han de dur a terme per corregir els desequilibris bàsics de l’economia espanyola és un aspecte fonamental en el moment actual.
3. Fiscalitat i estat del benestar.
La crisi ha posat sobre la taula la sostenibilitat de l’estat del benestar. De fet, la crisi ha aguditzat i en algunes ocasions ha servit de pretext per plantejar un debat ja preexistent. Mai no és aconsellable adoptar solucions a problemes estructurals en funció de les urgències conjunturals. I això val també per a aquesta qüestió, per molt que sembli evident que la crisi modificarà alguns dels paràmetres estructurals que són anteriors (per exemple, el creixement potencial del PIB i, així, el nivell de recursos públics que podríem considerar “natural”). En qualsevol cas, el debat sobre el futur de l’estat del benestar és, sens dubte, un dels grans debats que tenim sobre la taula, i davant del qual tan negatives són les posicions de defensa aferrissada, com les que, d’una manera més o menys encoberta, sembla que en propicien el desmantellament. Només una actitud decididament reformista permetrà consolidar i reforçar el nucli bàsic de l’estat del benestar. Els països nòrdics, que combinen competitivitat i estat del benestar, són un bon punt de referència. Molt sovint el debat polític condueix a una gran simplificació de les alternatives reals, sobre augments o reducció de serveis públics i imposició. En qualsevol cas, cap estat del benestar no és factible, ni sostenible, sense un ampli consens polític i social sobre la fiscalitat i els serveis públics, atès que en definitiva se sustenta en un acord de transferències de renda (entre sectors socials i generacions) que només és sostenible si resulta beneficiós per a tothom.
